Fa dies que observo (sóc periodista i el que altres coneixen com xafardejar, jo prefereixo denominar-ho observar o documentar-me) que hi ha una veïna nova a l’escala. Però no ha sigut això el que m’ha fet donar-li una posició especial en l’escala d’importància, sinó el fet que va en cadira de rodes. Sé que no és tan estrany que algú estigui en aquesta situació. Però viu sola i ningú l’ajuda.
Això em fa pensar en la meva tieta, una dona que té un volum físic important basat en 150 quilos de pes i poques ganes d’acabar amb el seu problema. Ella viu en un poble d’Andalusia on fa molt de fred o molta calor per sortir a caminar i s’ha de menjar bé (tots sabem que com més mengis, més sa estàs). Dos dies a la setmana, la meva tieta es dutxa, però no ho fa sola. Una dona l'ajuda, la mateixa que li neteja la casa, a ella i al meu tiet (qui no té cap discapacitat i no treballa) perquè la Junta així ho ha cregut necessari.
La injustícia fa que no tingui ganes de dir res més.
No hay comentarios:
Publicar un comentario